Els temps que corren conviden a la reflexió.
Em conviden a reconèixer, a seure cara a cara amb les meves pors.
Si, mirar la por.
“Una cita amb la por”. (Quedeu, seieu còmodes i ja veureu com vindrà conversa)

Deixar d’ignorar-la i anestesiar-la. Fer-li cas.

Jo sóc “jo”.
Aquest “jo” és un personatge: Té un cognom, té una història, coneixements, experiències, que s’ha format i configurat al llarg dels anys.
Aquest “jo”, aquest personatge, té pors. Una d’aquestes pors és molt gran; es diu: por a la mort.
De petit, aquest “jo” va copsar aquesta idea per primera vegada. La idea es va construir en què morir significa deixar d’existir. Un buit negre.
Va crear molt angoixa…i per evitar aquesta angoixa, vaig protegir-la amb un munt de coses per no sentir-la més, ja que era molt dolorosa. Suposo que tampoc vaig tenir cap adult (ells també amb les seves pors) a prop que m’ajudés a reformular la idea.
Segurament, sobre la por a la mort hi he amuntegat altres pors no tant grans, que la tapen. Però si cavo bé la reina és aquesta:
Por a morir. Por a desaparèixer. Por a deixar d’existir.
I sobre això, pors més temporals, por a perdre la meva feina, família, amics, confort, diners, por a ser pobre, por al dolor, por al canvi.
Por al canvi?. No serà el mateix?

Torno a mi.
Jo sóc jo. (oi?)
JO m’he identificat amb que sóc “jo”,
però en el moment en que puc observar aquest “jo”, qui és doncs el que observa?
El personatge és qui té les pors, però no qui l’habita, no el que OBSERVA.

No ens n’adonem que no som aquest “jo”, aquest personatge,
i d’això se’n diu “estar adormit”, estar dins la matrix.
És com haver entrat dins d’un escafandre i oblidar-se que portem un vestit pesat, incòmode, de poca mobilitat.

I em ve una analogia molt senzilla en el planeta on vivim: el planeta AIGUA (s’hauria de dir així).
Un planeta la major part fet d’aigua.
Nosaltres, la major part fets d’aigua.
Potser el cicle de l’aigua és un símil del cicle de la consciència:
Tu no ets el riu, tu ets l’aigua que baixa el riu!
Tu no ets el riu, no ets les pedres, la terra, els salts d’aigua que el conformen, la inclinació, etc…. tu no ets EL RIU (el personatge)
Tu ets l’aigua que baixa el riu! Tu baixes i flueixes pel riu, adaptant-te i deixant-te endur pel corrent sense cap tipus d’esforç. No et quedes enganxat a les pedres quan te les trobes, passes pel costat!
Admet-ho d’una vegada, tu no controles res! si ni tants sols controles la digestió del teu cos…que has de controlar el com vols que et vagin les coses?(voler que el riu tingui tal trajectòria)

El riu arriba a la desembocadura del mar: LA MORT DEL RIU
El riu es transforma i “mor”.
Mort és un eufemisme de transformació!
Tu no moriràs, tu no desapareixeràs!
Es transformarà el cos, el personatge, que creus que estàs vivint ara. El teu riu. Però no l’aigua que porta el riu.
No desapareixeràs, no deixaràs d’existir.
El riu es converteix en oceà.
Tu et fondràs i t’uniràs amb la consciència total. Et transformaràs.
Com el capullo en papallona.

Quant n’estem d’identificats amb el “cotxe que conduïm”!! Aquest personatge, aquesta idea que tenim de nosaltres, aquest “jo”.

Un exercici que vaig llegir del Jodorowsky: actua un dia com si fossis algú altre. Dissenya una persona, amb els seus pros i contres, i habita-la.
“Fes veure” que ets aquesta persona, durant 1h, 2h, tot un dia, tota una setmana, demana a qui t’envolta que et digui per aquest nou nom. Experimenta amb la creativitat que tens adormida, que tant utilitzava aquell nen/a que eres i que creava a l’instant amb el seu imaginari. Juga a sortir de “tu”.
Juguem.
“Juguem” la vida. Ampliem el significat d’aquesta paraula. Jugar és actuar aquests nous personatges.
Poc a poc guanyaràs distància amb el teu propi i per tant amb les seves pors, i per tant amb la por final, la mort.
La mort és la transformació de la vida.
Res roman estàtic.
Tot canvia,
tota l’estona.
I potser i només potser, integrant la mort, acceptant la mort (acceptant la desembocadura del riu), deixarem també de tenir por a viure. Venerarem i respectarem més el fet d’ésser vius.
Honrarem la vida.
Honrarem la família.
Ho honrarem tot.
Ens honrarem a nosaltres mateixos i reconeixerem que tenim el poder de transformar el món
a través de transformar-nos a nosaltres mateixos.

Doncs això. Juguem?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *