L’estructura psíquica del nostre ego es va crear segons el “fer”. 
El “fer” cimenta l’existència. L’afirma. 

Tu recorda quants anys vas anar a l’escola i recorda la de hores i hores que t’has passat assegut a classes.

Quants anys i anys en aquest lloc on et deien “seu i calla”. (Enteneu-me amb aquests rajos x del passat. El professor dona contingut. El nen la reb. En general és una relació unidireccional.)

 

El text que segueix que he escrit fa referència a la inèrcia psíquica del ego, 

però l’acció és creació, sens dubte. Però hi ha una diferència des d’on ve l’impuls de creació).

Després, per “passar de nivell”, de curs, per ser ben vist, ben valorat, acceptat, cal fer aquests deures, cal fer aquests exercicis, fer el que diu el professor, fer fer fer. 

Tants anys a l’escola. 

El sentit de l’existència i identitat del nen, apenes construïnt-se, es va afirmant a través del FER.

Si fas, bé. Si no fas, malament. Si no fas, no pertanys i hi ha perill de mort per l’inconscient (ressona per dins un sentir que et posa en perill: si no fas cas no seràs acceptat, valorat, estimat…per l’inconscient és perill de mort). 

Per “passar” de curs. Passar. Com qui passa per un pont, un peatge, un embut. “Si desea continuar amóldese así” pero sense el usted, ja que tot és inconscient. 

A més a més, un FER valorat verticalment, puntuat del 0 al 10. O sota judici: insuficient, suficient, regular, bé, notable, excel·lent.

De debò, són molts anys afirmant i validant psíquicament aquesta estructura mental.

(Post data: spoiler: l’escola és un centre d’adoctrinament i quan surts al món l’estrès de supervivència per viure ja fa la resta)

Però llavors quan per alguna raó hem de parar per complet aquesta fervorosa activitat el nostre món intern encara s’encén més de caos perquè….Qui som quan no fem?

Quan fem ens sentim plens, útils, al servei, aquesta estructura psíquica ressona bé i es segueix afirmant, som bona gent, fem el que toca, la bona consciència, fem el que s’espera de nosaltres. 

Som productius. 

Ens sentim productius eh? Som una societat molt productiva eh! Com més produïm, millor! Recordem que el valor d’un país (empresa-corporació-veure la llei natural) està indicat amb el seu P.I.B…… WTF.

Doncs això, quan fem, ens sentim bé. Tant se val si tot va del revés, la qüestió és estar sempre treballant tu! 

Però ara bé. Qui som quan parem? Qui som quan no fem? 

Vols tenir un viatge que flipes un dia qualsevol? No facis res! lleva’t, t’asseus al sofà i no fotis res. 

Perquè quan no fem, tot lo latent té una oportunitat per pujar a la superfície. Tot lo que està esperant per ser sentit i “mirat” per fi li toca el torn i “et ve”…..i ho mires. 

La societat està malalta i infravalora la quietud, el silenci, la contemplació, el no-res. 

L’individu que contempla, no contempla lo que veu amb els seus ulls físics, no contempla un paisatge només, ni textures del cel, sino que contempla les onades d’informació que van apareixent gràcies a la no-acció, gràcies a no estar ocupats ni distrets amb series. Gràcies el buit. Empanar-se. No fer res. Ser. 

Ens quedem quiets i comença a sonar una playlist de coses del que som. I sona….com música. Quan escoltem música estem amb ella no? 
Aquesta playlist comença sonar i poden ser: records, imatges, veus, sentiments, emocions, trens de pensament, sentirs, sensacions corporals, vibracions…

Recordar…..tornar a passar pel cor. 

Tanmateix, cambiar aquella estructura psíquica basada en el “fer” és quelcom enorme. Està lligat a la pertenença del clan. No es canvia així com així. 

Per això és potent indagar en la pregunta de “qui sóc?”

i en el verb ser.

Sona tant estúpid i obvi… i alhora tant profund…

Qui sóc quan faig? Com em sento quan faig?

i quan no faig?

Qui sóc quan no faig i només sóc? Quan només respiro i miro el que hi ha aquí? 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *