L’ARMADURA DE L’ÀNIMA

 

Portem una armadura a sobre. La similitud és que l’ego, la nostra personalitat, el nostre escafandre que portem a sobre, o el cotxe que conduïm….. és una armadura

 

I sanar és quan cau un tros d’armadura……el procés és dolorós……però després ens sentim més lleugers i oberts cap a la vida.

 

Sanar seria estovar aquest tros d’armadura…….i el millor de tot és que casi ni t’has d’esforçar en això…..la vida mateixa et va portant escenaris, esdeveniments, persones, que et freguen, et xoquen…. i el com ho vius…..el sofriment amb el que ho vius és la substància que va estovant l’armadura…… el sofriment és com si fos un 3en1 espiritual…..necessari perquè l’armadura es comenci a descollar mica en mica fins desenganxar-se.

 

Sanar és aquest procés d’anar deixant caure les peces que conformen aquesta armadura…….és una armadura feta de passat, d’experiències del passat que van ser dures i ens van endurir, de creences apreses a l’escola, a la familia, és una armadura tant gran i bèstia……que la gran peli d’aquesta vida és que ens pensem que som aquesta armadura.
Per això fa mal quan deixem que caigui un trosset. Però és el camí.

Perquè aquesta armadura representa el passat…..i representa qui creiem que som.

 

Som aquesta armadura? som aquesta idea que tenim de nosaltres?

Et pots fer aquesta pregunta repetidament fins que l’eternitat: qui sóc?

 

Sanar és plorar el dolor quan es cau un tros d’armadura. Emocions no resoltes i abraçades: com si fos la pega que enganxa l’armadura amb el….qui porta l’armadura.

 

Sanar és deixar anar…..el passat/futur……..

 

I el dolor és tant gran que és com si morissim. Com si no. És. És la mort del qui creiem ser.

I si som conscients que portem una armadura a sobre, no ajuda gaire queixar-se de l’armadura que portem…..d’alguna manera va ser necessària i va tenir la seva funció. Cal honrar la seva funció. Honrar el passat tal i com va ser……fa que……. no et calgui ajupir-te i voler re-enganxar-te el tros d’armadura que acaba de caure.

 

Es parla molt del gran despertar, però no només és descobrir les mentides del món on hem viscut fins ara……sino que és descobrir qui som. Descobrir que portem una armadura i no som aquesta armadura. El gran despertar és després d’un funeral, després de la mort. I no una vegada. Moltes. És cíclic. Mort i reneixement és com dir pluja de trossos d’armadura.

 

I em pregunto…..i no s’acaba l’armadura?

Si. Quan no hi hagi ment. Quan no hi hagi ni passat ni futur. Només present. Només presència i plenitud.

La parella és un mirall profund

 

Com la tracto a ella és com em tracto a mi.

Com la jutjo a ella és com em jutjo a mi.

Això és projectar-se en l’altre: jo projecto (poso, diposito en l’altre, espero de l’altre..) tot lo meu que no em sé veure jo sol.L’altre reflecteix el que jo no em sé veure de mi. En l’altre admiro les qualitats que jo no em permeto practicar.

En l’altre vaig a buscar el que jo no em dono.

La vida, que és sàvia i catxonda, conspira perquè acabis compartint vida amb la persona necessària per a la teva evolució espiritual, que et portarà els problemes i regals necessàries per a fer aquest canvi.

Gràcies a les expectatives no complertes, gràcies al sofriment, a les baralles, discussions, dols, gràcies al conflicte….i a la repetició del conflicte…… te’n adones que és tot teu.

Ets tot tu projectant a fora. Ets tot tu creant (de manera inconscient) la realitat de la teva vida. Te’n adones que l’altre ets tu. L’altre és un un reflex. El mirall que et fa conèixe’t.

És llavors quan, al ser coneixedor, pots fer-te càrrec de tu mateix i trencar la perpètua repetició i ser una mica menys esclau de la teva pròpia matrix.

Tot és un mirall.

Tot és perfecte.

Visca la Vida!

ANALOGIA ENTRE L’AIGUA I LA CONSCIÈNCIA

Els temps que corren conviden a la reflexió.
Em conviden a reconèixer, a seure cara a cara amb les meves pors.
Si, mirar la por.
“Una cita amb la por”. (Quedeu, seieu còmodes i ja veureu com vindrà conversa)

Deixar d’ignorar-la i anestesiar-la. Fer-li cas.

Jo sóc “jo”.
Aquest “jo” és un personatge: Té un cognom, té una història, coneixements, experiències, que s’ha format i configurat al llarg dels anys.
Aquest “jo”, aquest personatge, té pors. Una d’aquestes pors és molt gran; es diu: por a la mort.
De petit, aquest “jo” va copsar aquesta idea per primera vegada. La idea es va construir en què morir significa deixar d’existir. Un buit negre.
Va crear molt angoixa…i per evitar aquesta angoixa, vaig protegir-la amb un munt de coses per no sentir-la més, ja que era molt dolorosa. Suposo que tampoc vaig tenir cap adult (ells també amb les seves pors) a prop que m’ajudés a reformular la idea.
Segurament, sobre la por a la mort hi he amuntegat altres pors no tant grans, que la tapen. Però si cavo bé la reina és aquesta:
Por a morir. Por a desaparèixer. Por a deixar d’existir.
I sobre això, pors més temporals, por a perdre la meva feina, família, amics, confort, diners, por a ser pobre, por al dolor, por al canvi.
Por al canvi?. No serà el mateix?

Torno a mi.
Jo sóc jo. (oi?)
JO m’he identificat amb que sóc “jo”,
però en el moment en que puc observar aquest “jo”, qui és doncs el que observa?
El personatge és qui té les pors, però no qui l’habita, no el que OBSERVA.

No ens n’adonem que no som aquest “jo”, aquest personatge,
i d’això se’n diu “estar adormit”, estar dins la matrix.
És com haver entrat dins d’un escafandre i oblidar-se que portem un vestit pesat, incòmode, de poca mobilitat.

I em ve una analogia molt senzilla en el planeta on vivim: el planeta AIGUA (s’hauria de dir així).
Un planeta la major part fet d’aigua.
Nosaltres, la major part fets d’aigua.
Potser el cicle de l’aigua és un símil del cicle de la consciència:
Tu no ets el riu, tu ets l’aigua que baixa el riu!
Tu no ets el riu, no ets les pedres, la terra, els salts d’aigua que el conformen, la inclinació, etc…. tu no ets EL RIU (el personatge)
Tu ets l’aigua que baixa el riu! Tu baixes i flueixes pel riu, adaptant-te i deixant-te endur pel corrent sense cap tipus d’esforç. No et quedes enganxat a les pedres quan te les trobes, passes pel costat!
Admet-ho d’una vegada, tu no controles res! si ni tants sols controles la digestió del teu cos…que has de controlar el com vols que et vagin les coses?(voler que el riu tingui tal trajectòria)

El riu arriba a la desembocadura del mar: LA MORT DEL RIU
El riu es transforma i “mor”.
Mort és un eufemisme de transformació!
Tu no moriràs, tu no desapareixeràs!
Es transformarà el cos, el personatge, que creus que estàs vivint ara. El teu riu. Però no l’aigua que porta el riu.
No desapareixeràs, no deixaràs d’existir.
El riu es converteix en oceà.
Tu et fondràs i t’uniràs amb la consciència total. Et transformaràs.
Com el capullo en papallona.

Quant n’estem d’identificats amb el “cotxe que conduïm”!! Aquest personatge, aquesta idea que tenim de nosaltres, aquest “jo”.

Un exercici que vaig llegir del Jodorowsky: actua un dia com si fossis algú altre. Dissenya una persona, amb els seus pros i contres, i habita-la.
“Fes veure” que ets aquesta persona, durant 1h, 2h, tot un dia, tota una setmana, demana a qui t’envolta que et digui per aquest nou nom. Experimenta amb la creativitat que tens adormida, que tant utilitzava aquell nen/a que eres i que creava a l’instant amb el seu imaginari. Juga a sortir de “tu”.
Juguem.
“Juguem” la vida. Ampliem el significat d’aquesta paraula. Jugar és actuar aquests nous personatges.
Poc a poc guanyaràs distància amb el teu propi i per tant amb les seves pors, i per tant amb la por final, la mort.
La mort és la transformació de la vida.
Res roman estàtic.
Tot canvia,
tota l’estona.
I potser i només potser, integrant la mort, acceptant la mort (acceptant la desembocadura del riu), deixarem també de tenir por a viure. Venerarem i respectarem més el fet d’ésser vius.
Honrarem la vida.
Honrarem la família.
Ho honrarem tot.
Ens honrarem a nosaltres mateixos i reconeixerem que tenim el poder de transformar el món
a través de transformar-nos a nosaltres mateixos.

Doncs això. Juguem?